Escriure poesia és un acte revolucionari?

Tinc diverses idees per a aquest blog: algunes d'inspiradores, altres més reflexives, algunes només pretenen entretenir. Però sempre que em poso a escriure, hi ha un pensament que m’envaeix per un instant, com un llampec, abans que les paraules comencin a fluir.

“Per què escric? Per què dedico temps a això? Ho faig per què m’agrada o per què ho necessito?” 

L’altre dia, mentre feia scrolling a Instagram, em vaig topar amb una frase que em va ressonar més que totes les altres i que donaria resposta a la meva pregunta:

"Escriure un poema no és només una manera bonica de passar el temps, és un acte revolucionari. És recuperar allò que t’han pres: el teu temps, la teva energia, la teva atenció." (@inspiredtowrite)

Amie McNee (@insipredtowrite) és una artista americana que reivindica el valor de l’art i la necessitat de compartir-lo. No soc la persona més revolucionària, de proclames grans ni d’actes d’agitació. Però en un món que ens vol distrets, produint i consumint sense pausa, escriure poesia pot ser un acte de resistència. No per canviar el món, sinó per recuperar un trosset del nostre.

Crear art en qualsevol forma és una manera de resistir aquest ritme frenètic de vídeos d’un minut que semblen massa llargs i que passen a l’oblit en segons. És reivindicar profunditat en un món que la rebutja. És reafirmar que la teva experiència, la teva veu i el teu temps tenen valor per si sols, sense necessitat de ser “productius”.

Necessitem art. L’art ens regenera. Així que et proposo que tu també reclamis el teu temps: pinta, dibuixa, escriu, fes un collage… Ni que sigui cinc minuts. El món potser no necessita més poemes, però nosaltres sí. 

Et preguntaràs: “I per on començo?” No cal tenir cap material, no cal saber res i no cal fer-ho bé. Només cal fer-ho. Sentir-se vulnerable, superar-ho i continuar creant és molt gratificant.

Per acabar, deixo un poema original, el meu petit acte revolucionari d'avui.

La pau d’un llit fred

Per cada carícia exiliada neix una margarida a l’estranger

i mor amb el somni que ens hem fet grans junts.

Amagats entre contenidors, comptàvem les abraçades

mancades i me les tornaves abans d’acabar el dia.

Qui perd l’única casa que reconeix? Vaig trencar l’escultura

del menjador quan caminava amb els ulls tancats.

Descuso fil a fil els teus jerseis, com si alliberar-me 

de tu fos tan fàcil com vendre una joia que encara brilla.

Érem una escena de pel·lícula, retallada. No et preocupis, 

l’escalfor de Barcelona ha evaporat totes les gotes de

pluja amarga.

Res crema més que la pau d’un llit fred.

Marta Vicens

@lalletresca

Sobre el poema: Les cartes del tarot diuen que encara estic curant ferides, però crec que ja les he curat, simplement, ara són part de mi, com tants altres fragments de vida que em configuren. 

Fotografia de Denny Müller via Unsplash

Gràcies per llegir <3

Per si t'interessa el compte de l'artista Amie McNee (@inspiredtowrite):