El prestatge de poesia
Voldria prestar-te les meves llàgrimes
Voldria prestar-te les meves llàgrimes,
i que ploressis tu una estona.
Et seria molest, però no sabries
d’on venen. Podria donar-te les meves
pupil·les, un filtre de colors freds. Dos cercles
ofegats que com el campanar del Pantà de Sau,
busquen el cel i preguen per la sequera.
Et deixaria entrar al meu cap perquè
entenguessis què se sent,
però t’enfonsaries tan de pressa
com una casa de palla en un terratrèmol.
Potser amb els meus pulmons, que mai
s’omplen del tot, amb les meves
ungles inservibles o amb aquestes cames que
corren parades, trobaríem la forma
de repartir aquest dolor.
Marta Vicens
@lalletresca
Com si fossis poesia
T’he guardat al prestatge
amb la poesia més exquisida,
entre el vinil de Folklore i
un poemari de Mireia Calafell,
on quasi no destaques. Però
només llegir el teu nom
desapareixen totes les obres
i quedes tu, únic i poderós,
sense rivals ni comparacions.
Amb el misteri de qui res explica,
amb la influència de qui tot observa.
Et llegeixo cents de vegades,
però mai t’acabo de descobrir del tot,
com si fossis poesia.
Marta Vicens
@lalletresca
La teva musa
Ni el dia que el mar tingui tres colors
podràs domar les onades,
ni el meu caràcter.
Et mullo els peus amb aigua massa freda,
perdona’m.
Soc la teva musa,
intentes definir-me a totes hores,
atrapat pel laberint de la meva eufòria.
Si fóssim a principis del segle XX i
sabessis dibuixar, ara viuríem
en els llibres d’història, en parets de vestíbuls,
en palaus i en museus.
I em dius, amb el cor sobre la taula,
no hauríem de malmetre cap
platja verge, perdona’ns.
Marta Vicens
@lalletresca
Si pogués mirar-te com abans
Si pogués mirar-te com abans,
caurien les onades i el mar s’aproparia,
lentament, al nostre replà.
Si pogués mirar-te com abans,
ompliries tots els espais, del llit a la porta.
Foradaries les parets i arribaries a tots els carrers,
pujant pels arbres i capbussant-te a les fonts.
I plouries tu, i jo beuria de tu.
Si pogués mirar-te com abans, ho faria.
Com un gos que espera un nou àpat
com si fos el primer, o l’últim.
Marta Vicens
@lalletresca
Tinta negra i química descartada
Les paraules reposen on sent el cos,
jeuen adormides l’una al costat de l’altra, ordenades.
El degoteig d’un rierol d’emoció brolla
des del fons d’una gruta insondable
i les desperta.
Lentament, esdevenen xiuxiuejos
com mosques sense rumb,
com crisàlides esgarrades.
Tinta negra es regenera de les entranyes
i les paraules volen sortir, atropellades.
Les lidera la inseguretat i la química descartada
per no saber reaccionar a temps.
Aquella trucada perduda que penja de la línia
i el maleït doble tick del fantasma més nítid.
Mil pàgines queden guixades de sal
que granet a granet llevo de les ferides
i queden aquí
lliures, les paraules.
Marta Vicens
@lalletresca
La pau d'un llit fred
Per cada carícia exiliada neix una margarida a l’estranger
i mor amb el somni que ens hem fet grans junts.
Amagats entre contenidors, comptàvem les abraçades
mancades i me les tornaves abans d’acabar el dia.
Qui perd l’única casa que reconeix? Vaig trencar l’escultura
del menjador quan caminava amb els ulls tancats.
Descuso fil a fil els teus jerseis, com si alliberar-me
de tu fos tan fàcil com vendre una joia que encara brilla.
Érem una escena de pel·lícula, retallada. No et preocupis,
l’escalfor de Barcelona ha evaporat totes les gotes de
pluja amarga.
Res crema més que la pau d’un llit fred.
Marta Vicens
@lalletresca
Som miralls
Tu em reflecteixes a mi,
jo vull reflectir-me en tu.
Jures que canviaràs com soc,
jo intento canviar-te tot.
Som miralls.
Veus les teves inseguretats,
em culpes per elles.
Veig com et faig mal,
et crido per no veure-les.
Ets els meus fracassos,
soc els teus errors.
Ho fem tot entre nosaltres,
no tornaré a ser mai jo.
Marta Vicens
@lalletresca
Dubtes
Dubto quan et miro i no em mires
quan les hores passen i no t’he sentit parlar.
Gravo els dubtes a la paret,
fins que no queden parets per gravar.
Dubto de per què el passat truca a la porta
quan ja he esgotat totes les oportunitats.
Poso més cadenats i pestells,
però la soledat sempre li dona pas.
Dubto dels homes que porto al llit
i de per què es volen quedar.
Dubto dels que no contesten
i dels que mai ho han intentat.
Dubto de mi, per fora i per dins,
del que he estat i del que seré
si m’atreveixo a començar.
Marta Vicens
@lalletresca
Desprograma'm
De dos en vam fer un,
desprograma'm.
Desprograma el meu llenguatge
que encara pensa en plural:
nosaltres érem, fèiem, rèiem.
Quan en realitat sempre havia sigut jo
qui era, feia i reia.
Marta Vicens
@lalletresca
El nostre cos
Aquest matí he reconquistat el meu cos.
Per fi alliberada d’incursions innecessàries,
reverteixo les teves ofenses desmesurades
i reformulo a la meva manera les normes del joc.
Deslligo la vergonya aferrada als meus canells.
Expulso la brutícia que has incrustat dins meu.
Les sentències no desitjades seran condemnades
en aquest nou món de confiança regenerada.
Governen malucs satisfets de la seva existència.
Es retroben amb la roba desterrada sota el llit
perquè un intrús va pensar que era impròpia,
ara condemnat a traïció per un tribunal femení.
Marta Vicens
@lalletresca
